Sembla que va ser ahir…

Encara recordo el tràfec diari de preparació i presses per arribar a l’institut, la lluita constant amb el tràfic de l’hora punta per poder travessar tota la ciutat, i les converses, alhora intenses, alhora de safareig durant els trajectes.

I les emocions dels assajos, els plors de les lesions, la il·lusió de les actuacions.

Les cerimònies de clausura i graduació: primer de batxillerat i després de professional de ballet al Conservatori.

Els llargs i interminables dies d’estudi i preparació per a les PAU (3 vegades), l’any de ‘impasse’ cursant primer d’infermeria…

I, tot d’una, cursant primer de la carrera que somniava des que tenia cinc anys!

Parece mentira, pero seguimos por aquí…

Estamos camino de superar, o eso espero, una pandemia mundial. Quién se lo hubiera creído hace solo 3 años… De ser una película de ciencia ficción, seguramente la habríamos calificado de argumento bastante malo… ¿no crees?

Cambiarnos, no sé si nos ha cambiado mucho. Pero algo sí nos ha aportado, por lo menos a mí: una perspectiva diferente del día a día. Tener por tener ya no me parece ni importante ni necesario. Lo realmente importante es poder hacer lo que quieres y juntarte con quien quieres, cuando quieres.

Uep, com anam!

Es de suponer que, con el tiempo, aquí deberían aparecer escritos, comentarios, vivencias y demás experiencias reales o soñadas. 

Como decían en mis tiempos…    Stay tuned for more Rock & Roll

Apa, a pendre